Propietats i assaigs
View more presentations from Yasin01.
ÍNDEX
6.1. Els materials i els processos industrials
· Les propietats
· Les qualitats estètiques
· El procés de fabricació
· El cost
· La disponibilitat
· L'impacte ambiental
6.2. Propietats mecàniques
- Resistència mecànica i assaig de tracció
· Models de formació i comportament mecànic
· Assaig de tracció
· Esforç unitari
· Allargament unitari
· Diagrama de tracció
- Característiques mecàniques d'alguns materials
- La duresa
· Assaig de la duresa de Brinell
· Relació entre la duresa i la resistencia a la tracció
- Tenacitat
· Assaig de la resiliència
- Assaig de fatiga
- Assaigs no destructius o de defectes
· Assaigs magnètics
· Assaigs per raigs X i raigs gamma
· Assaigs per ultrasons
6.3. Propietats tèrmiques
- Conductivitat tèrmica
- Dilatació tèrmica
6.1 ELS MATERIALS I ELS PROCESSOS INDUSTRIALS
Els materials, juntament amb l'enegria, són els elements imprescindibles de tot procés industrial. Els materials són, un element imprescindible del procés industrial: no es poden construïr obejectes i aparells o fabricar cap mena de producte si no es disposa dels materials adequats i es coneixen bé les seves propietats.
En qualsevol porcés industrial, cal elaborar un projecte abans de dur-lo a terme. En aquest projecte es decideix com ha de ser i el procés de transformació necessari per frabricar-lo. Per això, caldrà prendre decissions importants: triar els materials que seran utilitzats. A l'hora de prendre aquesta decisió caldrá estudiar el problema sota diferents criteris de selecció de materials.
Les propietats
Cada material està fet per una determinada situació amb una funció concreta, etc ... cada material té les seves propies propietats.
Les qualitats estètiques
El color, la textura i la forma es diuen qualitats estètiques.
El procés de fabricació (video al final del blog)
Cal tenir en compte si es disposa de la maquinària necessària per treballar el material, si els operaris la podran utilitzar i si es domina la tècnica que s'haurà d'aplicar.
Exemple de procés de fabricació (fabricació de metalls)
El cost
Quan es dissenya un producte cal tenir en compte la seva qualitat final, el tipus d'usuari a què va destinat, la vida útil prevista de l'objecte.
Segons el material triat, haurem d'utilitzar determinats processos de fabricació que tindrá un cost a més a més del cost del material triat. Tots dos incidiran directament en el preu final de producte i, per tant, en la seva rendibilitat.
La disponibilitat
Hi han vegades que es produeixen poques quantitats d'alguns productes i d'altres vegades es fan moltes degut a la vida prevista al mercat.
L'impacte ambiental
Les operacions d'extracció i de transformació de les matèries primeres són més o menys agressives per al medi ambient. De la mateixa manera cal tenir present les possibiliats de reutilització o reciclatge, i les conseqüències ecològiques que pot suposar la seva eliminació.
6.2 PROPIETATS MECÀNIQUES
En aquest apartat ens referin als materials que es troben en estat sòlid a temperatura ambient. Les propietats mecàniques descriuen el comportament dels materials davant l'aplicació de forces externes. Aquestes forces suposes a unes altres internes, anomenades forces de cohesió, que mantenen units el àtoms dels materials i que són les responsables del seu estat sòlid. Si les forces externes són molt inferiors a les de cohesió interna, el material resistirá sense problemes i, pràcticament, no es deformará. En canvi si les forces externes superen les internes el material es deformará o, fins i tot, es tencará.
Cada material té un comportament diferent i peculiar quan li són aplicades forces externes. Necessitem, doncs, conèixer les propietats mecàniques dels materials per tal de poder triar el més adequat per a cada aplicació i per poder calcular les dimensions dels elements que formen una aplicació tecnològica.
Per conèixer i mesurar les seves propietats mecàniques, els materials se sotmeten a unes proves de laboratori anomenades assaigs. Els conceptes i els valors obtinguts en aquests assaigs són la base de la disciplina aoneguda com el nom de resistència de materials, fonamental en el disseny d'estructures i d'elements de maquinàries.
RESISTÈNCIA MECÀNICA I ASSAIG DE TRACCIÓ
La resistència mecànica és la capacitat que té un material per suportar esforços sense desformar-se o trencar-se.
N'hi han diferents tupis d'esforços depenent de la manera d'aplicar-los sobre el material:
· De tracció: quan intenten estirar.
.gif)
· De compressió: quan intenten aixafar.
Cal tenir present que, de vegades, segons la forma del material, un esforç de compressió pot produir un corbament en lloc d'un aixafament. Aquest fenomen rep el nom de vinclament i es dóna en materials esvelts, en aquells que són molt llargs en comparació amb la seva secció transversal.
· De flexió: quan intenten doblegar.
(als esfoços de flexió també es poden considerar com la combinació d'una tracció i una combinació)
· De torsió: quan intenten retorçar.
· De cisallament: quan intenten tallar.
Per tant, la forma, és un aspecte que influeix en la resistència mecànica. Segons sigui el tipus d'esforç que s'apliqui, hi ha formes mes adequades que altres per suportar-lo:
· Tracció: amb una secció elevada.
· Compressió: amb secció elevada i poca longitud.
· Flexió: amb una secció elevada, cantell gran i poca longitud.
· Torsió: amb una secció elevada.
· Cisallament: amb una secció elevada.
Models de deformació i comportament mecànic
Quan un material és deformat per l'aplicació d'un esforç, la deformació pot ser temporal o permanent.
Si es temporal (el material torna a la seva forma original un cop retirat l'esforç) parlem de deformació elàstica.
En canvi, si es permanent (es manté la deformació una vegada retirat l'esforç) es diu deformació plàstica.
Hi han materials que es trenquen sense experimentar, pràcticament , cap deformació prèvia, i es diu que tenen un comportament fràgil.
I també n'hi han alguns materials que es deformen ostensiblement abans de trencar-se, i es diu que tenen comportament dúctil.
Assaig de tracció (video al final del blog)
L'assaig de tracció és una de les proves de laboratori més utilitzades i que més informació proporciona sobre les propietats mecàniques dels materials.
L'asaig de tracció d'un material consisteix a sotmetre a una proveta normalitzada a un esforç axial de tracció creixent fins que es produeixi el trencament de la proveta. Aquest assaig medeix la resistència d'un material a una força estàtica o aplicada lentament.
Esforç unitari
L'esforç unitari o simplement esforç, és la relació entre la força F aplicada a un material i la secció A sobre la qual s'aplica.
És a dir, la força aplicada per unitat de secció:
Allargament Unitari
Quan s'aplica un esforç de tracció prou intens a un material, aquest s'allarga i incrementa la seva longitud.
L'allargament unitari és la relació entre l'allargament d'una peça i la llargària inicial que tenia abans d'aplicar l'esforç de tracció.
És a dir, l'allargament per unitat de longitud:
Diagrama de tracció
El diagrama de tracció s’utilitza molt per expressar les característiques mecàniques dels materials i es realitza a partir dels assaigs de tracció. En aquests assaigs es fan servir provetes normalitzades de secció circular que, mitjançant màquines de laboratori, se sotmeten a esforços de tracció fins a trencar-les. En el diagrama de tracció es presenten els esforços unitaris a l’eix de les ordenades i els allargaments unitaris a l’eix de les abscisses. Hi ha zones i punts importants d’aquest diagrama que cal destacar:
.png)
ZONA ELÀSTICA (O – A):
En aquesta zona, les deformacions produïdes són del tipus elàstic. També s’anomena zona proporcional, ja que hi ha proporcionalitat entre els esforços i les deformacions. És una línia recta i a l’extrem superior, al punt A, se situa el límit de proporcionalitat. En aquesta zona es compleix la llei de Hooke, i el pendent de la recta correspon al mòdul elàstic del material:
El valor del mòdul elàstic es pot interpretar com la rigidesa del material. Com més gran sigui el mòdul elàstic, més rígid és el material i, per tant, menor és la deformació elàstica produïda quan hi apliquem un esforç.
ZONA PLÀSTICA (A – E):
Límit elàstic (A – B)
A partir del punt A comencen les deformacions permanents. Al punt B se situa el límit elàstic, que és l’esforç unitari màxim que pot suportar un material sense experimentar cap deformació permanent.
Els elements de màquines i d’estructures es dissenyen amb unes dimensions que els permetin treballar per sota del seu límit elàstic, per tal d’evitar deformacions perilloses.
L’esforç unitari màxim que s’utilitza en el disseny d’una peça es coneix com tensió màxima de treball.
Aquesta tensió es calcula dividint el límit elàstic per un valor anomenat coeficient de seguretat:
.png)
On:
Oe: límit elàstic del material.
Ot: tensió màxima de treball.
n: coeficient de seguretat.
Com més gran sigui el coeficient de seguretat, més segura serà la peça. També significa que les peces que s’obtindran seran més grans, més pesades, i més cares.
Normalment, el coeficient de seguretat esta comprès entre 1,2 i 4, i el valor més utilitzat és 2.
Fluència (B – C) i enduriment (C – D)
En el tram que va des del límit elàstic, punt B, fins al punt C, es produeix el que s’anomena fluència. El material s’allarga sense gairebé incrementar l’esforç i, per això, es diu que flueix.
En el tram entre els punts C i D, l’enduriment del material, provocat per la deformació, fa que calgui augmentar l’esforç per continuar deformant el material.
En aquests trams, les deformacions sempre són permanents, els materials fràgils pràcticament no presenten zona plàstica i passen directament de la zona elàstica al trencament.
Estricció i trencament (D – E)
Quan s’arriba al punt D, comença el trencament de la proveta. L’esforç al punt D es coneix com a esforç de trencament, és l’esforç màxim que pot suportar el material abans de trencar-se.
A mesura que s’aprima la proveta, l’esforç necessari per trencar-la disminueix i la corba decreix, fins que en el punt E, la proveta queda dividida en dos trossos.
Allargament
A l’assaig de tracció, la deformació del material és sempre un allargament.
Un cop trencada la proveta, s’uneixen els dos trossos i es mesura la distància entre les marques de calibratge. L’allargament s’expressa en forma de percentatge i s’obté de la manera següent:
.png)
On:
ε %: allargament en tant per cent.
Lf: llargària final.
Lo: llargària inicial.
El percentatge d’allargament és un valor que s’utilitza per mesurar la ductilitat dels metalls. Com més dúctil és un metall, més gran és aquest valor.
CARACTERÍSTIQUES MECÀNIQUES D’ALGUNS MATERIALS
La densitat es una característica pròpia de cada material, que relaciona la massa d’un cos determinat amb el seu volum:
LA DURESA (videos al final del blog)
El diamant és el material més dur que es coneix i el talc és el mineral més tou.
La duresa és la resistència o oposició que presenta un material a ser ratllat o penetrat per un altre material.
La duresa es deguda a les forces de cohesió existents entre el àtoms del material. Com més fortes siguin aquestes forces, més dur serà el material. Per comparar i mesurar la duresa s’utilitzen diferents tipus d’assaigs. La majoria d’aquests assaigs consisteixen a forçar la penetració d’un objecte de material molt dur sobre el material a assajar. Com més penetració s’aconsegueixi, aplicant la mateixa força, més tou serà el material que s’està estudiant. Un dels mètodes més utilitzats per mesurar la duresa dels metalls és l’assaig de Brinell.
Assaig de duresa Brinell (video al final del blog)
Utilitza un penetrador de material molt dur en forma d’esfera que se situa damunt de la mostra de material que s’ha d’assajar. S’aplica una càrrega damunt l’esfera durant un temps. Després es retiren la carrega i l’esfera i es mesura el diàmetre de la marca que s’ha produït sobre la mostra o proveta. El grau de duresa, que s’anomena duresa de Brinell, s’obté a partir de l’expressió:
On:
HBW: grau de duresa de Brinell (sense unitats).
0,102: constant.
F: càrrega aplicada (N)
A: superfície de la marca deixada sobre la proveta (mm2)
Per obtenir el valor de la superfície de la marca s’opera segons l’expressió:
On:
D₁: diàmetre de l’esfera (mm).
D₂: diàmetre de la marca deixada a la mostra o proveta (mm).
Els assaigs de duresa es fan amb unes màquines anomenades duròmetres.
Per a materials tous s’apliquen càrregues més petites i per a provetes primes s’utilitzen penetradors de diàmetre menor. Tot plegat s’indica de la manera següent:
XX HBW (D/C/t)
On:
XX: grau de duresa Brinell
D: diàmetre del penetrador
C: 0,102 · F (F és la carrega aplicada en N)
Relació entre la duresa i la resistència a la tracció
La duresa i la resistència a la tracció, en un mateix material, són proporcionals a les forces de cohesió. Cada material té un valor que expressa aquesta proporcionalitat. Com per exemple en el cas dels acers el valor és 3,45.
Aquest valor ens permet obtenir valors molt aproximats de resistència al trencament sense realitzar un assaig de tracció costós.
LA TENACITAT
La tenacitat es defineix com la capacitat de resistència al xoc.
Els materials tenaços són capaços d’absorbir molta energia cinètica en un xoc i transformar-la en deformació plàstica o elàstica, i evitar d’aquesta manera el trencament.
Normalment, la fragilitat està lligada a la duresa: els materials durs acostumen a ser fràgils.
Assaig de resiliència (video al final del blog)
Es coneix amb el nom de resiliència l’energia necessària per trencar un material amb un sol cop. L’assaig de resiliència es denomina també assaig de resistència al xoc.
La resiliència és directament proporcional a la tenacitat del material.
Hi ha dues modalitats d’aquest tipus d’assaigs: el pèndol de Charpy i el d’Izod. Només en descriurem una:
L’assaig de Charpy es realitza en una màquina que incorpora un pèndol amb una massa de 22kg situada al seu extrem. A la vertical del punt de gir del pèndol hi ha l’enclusa on es fixa la proveta. En el moment de realitzar l’assaig, es deixa caure el pèndol des de la posició inicial a una alçaria fixa h. Un cop impactada la proveta, aquesta es trenca i el pèndol continua el seu recorregut. L’alçaria final h’ assolida pel pèndol a la posició serà inferior a la inicial a causa de l’energia consumida en el trencament de la proveta. La diferencia d’alçàries és directament proporcional a la resiliència.
Les provetes tenen mecanitzada una entalla, que té forma de V, que permet que el trencament es produeixi en el punt desitjat. La forma i les dimensions de les provetes estan normalitzades.
Els valors de resiliència es donen un cop dividida l’energia cinètica perduda al xoc per la secció del material en el punt de trencament, així la resiliència no depèn del gruix del material:
On:
k: valor de la resiliència del material (J/mm2).
Ec: energia cinètica consumida en el trencament de la proveta (J).
A: secció de trencament de la proveta (mm2).
ASSAIG DE FATIGA (video al final del blog)
Els esforços de fatiga són esforços (estàtics i dinàmics combinats) que s’apliquen repetidament sobre un material fins que es trenca.
Tipus:
· De tracció-compressió
· De flexió
· De torsió
L’assaig de fatiga representa les condicions de treball reals dels materials.
Hi han dos valors importants:
Resistència a la fatiga: és el valor de l’amplitud de l’esforç que provoca el trencament després d’un nombre de cicles.
Vida a la fatiga: és el nombre de cicles que pot suportar un material per a una determinada amplitud de l’esforç aplicat i es representa per Nf
Hi ha dos comportaments dels materials davant la fatiga:
· Aquells que més tard o més d’hora, a un determinat esforç, sempre acaben trencant-se.
· Aquells que si no superen un determinat valor d’amplitud d’esforç no es trenquen per molts cicles que es facin. Per tant, tenen límit de fatiga. Com per exemple, el titani i els acers.
Límit de fatiga: és el valor màxim d’amplitud d’esforç que no produeix trencament quan s’aplica un nombre infinit de cicles
El trencament per fatiga s’inicia sempre a la superfície dels materials.
El disseny d’una peça pot influir en les seves característiques de fatiga. Per això, un material altament resistent a la fatiga pot reduir la seva resistència si el disseny no és l’adequat.
Per augmentar la resistència a la fatiga en el disseny de peces s’ha de tenir en compte:
· Evitar els canvis bruscs de secció, forats…
· Evitar les rugositats a la superfície.
· Evitar l’atac químic dels ambients corrosius.
ASSAIGS NO DESTRUCTIUS O DE DEFECTES
S’apliquen a peces ja fabricades perquè es vol comprovar que no presenti defectes interns (esquerdes, porus, etc.) que poden alterar les resistències mecàniques i provocar accidents.
Aquests defectes ocults poden estar produïts per:
· Errors en el procés d’elaboració de la peça: emmotllament, extrusió…
· Errors en el procés de mecanitzat
· Defectes d’unió a les soldadures
· Defectes en els tractaments tèrmics
· Defectes en l’estructura cristal·lina del material.
Aquests defectes fan que l’estructura interna d’un material deixi de ser homogènia i tingui una estructura interna alterada.
Els més importants són els magnètics, els de raigs X i raigs gamma i els per ultrasons.
Assaigs magnètics
Apliquen un camp magnètic a les peces, si aquesta no té cap defecte tindrà una estructura interna homogènia i la seva permeabilitat magnètica serà constant. La permeabilitat tèrmica és una característica pròpia de cada material i indica la seva capacitat de concentrar o dispersar les línies de força d’un camp magnètic. És a dir, si hi han defectes hi hauran desviacions en les línies de força del camp magnètic produïdes per la variació de la permeabilitat tèrmica.
Aquests assaigs només són aplicables a materials ferromagnètics, és a dir, bàsicament a materials fèrrics: acers i fosa.
Procediment (amb magnetoscopi):
· S’aplica un camp magnètic d’alta intensitat a la peça.
· El defecte es detecta quan s’empolvora sobre la peça alguna pols amb propietats magnètiques (pols de ferro)
Assaigs per raigs X i raigs gamma
S’utilitza quan tenim un material no ferromagnètic, o també en peces molt gruixudes en les quals el defecte pot estar molt allunyat de la superfície. Una solució seria la utilització de raigs X o gamma que són molt penetrants.
Aquest assaig consisteix en llançar una radiació de raigs X o gamma a través de la peça que es vol analitzar, que després de travessar-la impressiona una placa fotogràfica per obtenir una radiografia.
Com que cada material absorbeix la radiació de manera diferent, per tant tenen un grau d’absorció diferent, així detectem els defectes.
Si la peça no té defectes, la placa quedarà uniformement impressionada. En canvi, si hi ha defectes en la placa hi hauran algunes zones amb més intensitat que unes altres perquè la radiació serà absorbida amb més o menys intensitat.
Assaigs per ultrasons
És una tècnica molt semblant als emprats a les ecografies. Els ultrasons són ones sonores de freqüència superior a l’audible pels humans (20000Hz).
Les ones ultrasonores es reflecteixen, es refracten i es dispersen davant canvis en el medi de propagació (se sol aprofitar, especialment, la reflexió per detectar els defectes).
6.3.Propietats tèrmiques
Indiquen el comportament dels materials davant la calor. Hi ha dues propietats tèrmiques importants: la conductivitat tèrmica i la dilatació tèrmica.
CONDUCTVITAT TÈRMICA
És la facilitat que ofereix un material per permetre el flux d’energia tèrmica a través seu. És una propietat característica de cada material. És molt important per garantir una bona climatització d’habitatges, indústries, etc. Ja que, per exemple, part de l’energia tèrmica es pot escapar a través dels vidres de les finestres a l’hivern.
Intuïtivament podem dir que el flux d’energia depèn de:
● Tipus de material (conductivitat)
● Diferència de temperatura entre ambients
● Temps d'exposició
● Superfície de contacte entre ambients
● Gruix del material (Inversament proporcional)
Aquestes magnituds es relacionen amb la fórmula següent:
- Q=λ A·t·ΔT/L
● Q: Quantitat de calor transmesa (J)
● λ: Conductivitat tèrmica del material (W/m・K)
● A: superfície de contacte entre ambients (m2)
● t: temps transcorregut (s)
● ΔT: diferència de temperatures (K)
● L: gruix del material (m)
– També: distància si és el mateix cos
També podem determinar la potència tèrmica, a partir de la potència tèrmica (Q/t)
- Pt= λ A· ΔT/L (W)
DILATACIÓ TÈRMICA (video al final del blog)
És el fenomen que provoca l’augment en les dimensions dels materials, especialment dels metalls, quan augmenta la temperatura.
Intuïtivament podem dir que dependrà:
· De la naturalesa de cada material
· De l’increment de temperatura
Segons les dimensions de l’objecte hi han tres tipus de dilatacions:
· Dilatació lineal, si considerem una dimensió (longitud)
· Dilatació superficial, si considerem dues dimensions (superfície)
· Dilatació cúbica, si considerem tres dimensions (volum)
En el cas de la dilatació lineal es pot calcular amb la fórmula:
ΔL/Lo = α ・ ΔT
– ΔL: diferència entre llargada final i inicial
– Lo: llargada inicial
– α: coeficient de dilatació lineal del material (°C-1)
– ΔT: diferència entre T inicial i final (°C)
Cada material té un valor de dilatació propi, el qual està tabulat mitjançant el coeficient de dilatació lineal (normalment vàlid entre 20°C i 100°C).
Aquesta propietat té diverses aplicacions:
· Podem saber els increments de temperatura si sabem els increments de llargada d’un material (el què es dilata).
· En els sensors de temperatura (termòstats, termòmetres bimetàl·lics, etc.)
diumenge, 16 de maig del 2010
dimecres, 14 d’abril del 2010
Preguntes i respostes
Preguntes:
2- Com es detecten els defectes en l'assaig per ultrasons?
3 - Què és la duresa?
4 - Explica en que consisteix l'assaig de Charpy:
5 - Indica les parts del diagrama de tracció.
6 - Quin és el grau de duresa Brinell d'un material al qual se li ha aplicat una força de 2600N i la superfície de la marca deixada sobre la proveta és de 2mm2?
7-La vida a la fatiga d’un material és:
a) El valor màxim de l’esforç unitari que es pot aplicar perquè duri una quantitat determinada de cicles de treball
b) El valor màxim de l’esforç unitari que es pot aplicar perquè no es redueixi la seva vida útil
c) El nombre de cicles de treball que pot suportar sense trencar-se sempre que no se superi un determinat valor d’esforç unitari
d) El nombre de cicles de treball que pot suportar sense trencar-se, sigui quin sigui el valor de l’esforç aplicat
8- Què és el límit de fatiga?
9- Què és la dilatació tèrmica?
10- El coeficient de dilatació tèrmica del llautó (70% Cu, 30% Zn) és α= 20•10-3 °C-1
Quin és l’increment de llargada d’una barra d’1m si la temperatura s’incrementa 100º C?
Respostes:
2- Una de les formes habituals d’aquest assaig consisteix en situar l’emissor i el receptor a la mateixa cara de la peça. L’emissor envia impulsos de curta durada i quan arriben al final de la peça, són reflectits (eco) i captats pel detector. Si no hi han defectes, a la pantalla obtenim dos pics: el senyal de l’emissor i final de la peça. Si hi han defectes, obtenim més pics (part del senyal es reflecteix).
3 - La duresa és la resistència o oposició que presenta un material a ser ratllat o penetrat per un altre material.
4 - Es realitza en una màquina que incorpora un pèndol amb una massa de 22kg situada al seu extrem. A la vertical del punt de gir del pèndol hi ha l'enclusa on es fixa la proveta.
Es deixa caure el pèndol des de la posició inicial a una alçaria fixa h. Un cop impactada la proveta, aquesta es trenca i el pèndol continua el seu recorregut. L'alçaria h' assolida pel pèndol a la posició final serà inferior a la inicial a causa de l'energia consumida en el trencament de la proveta. La diferencia d'alçàries és directament proporcional a la resistència.
5 -
6 - c). Per trobar aquest resultat s'ha de dividir la força aplicada (2600N) entre la superfície de la marca (2mm2) i després multiplicar-lo per la constant (0,102)
7 - c)
8 - És el valor màxim d’amplitud d’esforç que no produeix trencament quan s’aplica un nombre infinit de cicles
9 - És el fenomen que provoca l’augment en les dimensions dels materials, especialment dels metalls, quan augmenta la temperatura
10 - ΔL/Lo = α ・ ΔT
2- Com es detecten els defectes en l'assaig per ultrasons?
3 - Què és la duresa?
4 - Explica en que consisteix l'assaig de Charpy:
5 - Indica les parts del diagrama de tracció.
6 - Quin és el grau de duresa Brinell d'un material al qual se li ha aplicat una força de 2600N i la superfície de la marca deixada sobre la proveta és de 2mm2?
7-La vida a la fatiga d’un material és:
a) El valor màxim de l’esforç unitari que es pot aplicar perquè duri una quantitat determinada de cicles de treball
b) El valor màxim de l’esforç unitari que es pot aplicar perquè no es redueixi la seva vida útil
c) El nombre de cicles de treball que pot suportar sense trencar-se sempre que no se superi un determinat valor d’esforç unitari
d) El nombre de cicles de treball que pot suportar sense trencar-se, sigui quin sigui el valor de l’esforç aplicat
8- Què és el límit de fatiga?
9- Què és la dilatació tèrmica?
10- El coeficient de dilatació tèrmica del llautó (70% Cu, 30% Zn) és α= 20•10-3 °C-1
Quin és l’increment de llargada d’una barra d’1m si la temperatura s’incrementa 100º C?
Respostes:
2- Una de les formes habituals d’aquest assaig consisteix en situar l’emissor i el receptor a la mateixa cara de la peça. L’emissor envia impulsos de curta durada i quan arriben al final de la peça, són reflectits (eco) i captats pel detector. Si no hi han defectes, a la pantalla obtenim dos pics: el senyal de l’emissor i final de la peça. Si hi han defectes, obtenim més pics (part del senyal es reflecteix).
3 - La duresa és la resistència o oposició que presenta un material a ser ratllat o penetrat per un altre material.
4 - Es realitza en una màquina que incorpora un pèndol amb una massa de 22kg situada al seu extrem. A la vertical del punt de gir del pèndol hi ha l'enclusa on es fixa la proveta.
Es deixa caure el pèndol des de la posició inicial a una alçaria fixa h. Un cop impactada la proveta, aquesta es trenca i el pèndol continua el seu recorregut. L'alçaria h' assolida pel pèndol a la posició final serà inferior a la inicial a causa de l'energia consumida en el trencament de la proveta. La diferencia d'alçàries és directament proporcional a la resistència.
5 -
6 - c). Per trobar aquest resultat s'ha de dividir la força aplicada (2600N) entre la superfície de la marca (2mm2) i després multiplicar-lo per la constant (0,102)
7 - c)
8 - És el valor màxim d’amplitud d’esforç que no produeix trencament quan s’aplica un nombre infinit de cicles
9 - És el fenomen que provoca l’augment en les dimensions dels materials, especialment dels metalls, quan augmenta la temperatura
10 - ΔL/Lo = α ・ ΔT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)